miércoles, 12 de mayo de 2010
martes, 11 de mayo de 2010
miércoles, 5 de mayo de 2010
Especies de hámster
El hámster dorado o sirio puede medir cerca de 15 cm, es originario de Siria. Es usado como mascota. Su pelaje más habitual es de un tono marrón claro, pero en las tiendas de animales puede recibir nombres muy diversos según su coloración. Existen algunas variedades de la especie con distintos rasgos, como un pelo más largo, que puede llegar a varios cm y suele requerir cuidados especiales. Los hámsters dorados son muy territoriales, y suelen pelearse hasta la muerte si se mantienen en una misma jaula con otros miembros de su especie. Una vez llegados a la edad adulta les gusta la Hámster rueda.
Otros hámsters muy empleados como mascotas son las cuatro especies de hámster enano. El más común de los cuatro es el hámster enano ruso. Se suele confundir con hámster enano de Campbell, que pueden parecer ser iguales aunque, fijándonos un poco, veremos que es ligeramente más grande y tiene una cara distinta a la del hámster ruso, que mide la mitad del tamaño del hámster dorado. El hámster invernal recibe su nombre a causa de los cambios de color de su pelaje: normalmente de un tono grisáceo durante el invierno, cuando la luz solar se reduce a ocho horas diarias o menos, el hámster invernal cambia el color de su pelaje a un tono blanco casi uniforme.
El tercer hámster enano es el hámster Roborovski, de tan sólo 4 o 5 cm y extremadamente hiperactivo. Su pelaje es de color café. El cuarto es el llamado hámster chino, el único hámster con una cola prensil, que suele medir unos 4 cm (la mayoría de los hámsters tienen colas muy cortas y no prensiles). El tamaño y su aspecto general más similar al de un ratón hacen que su pertenencia real o no al género Phodopus esté sujeta a debate.
El hámster de campo europeo es el de mayor tamaño de todos, siendo ocasionalmente una plaga en los valles europeos en la Antigüedad, en los que aún se halla en estado salvaje .
El camp de joc
Camp de bàdminton
L'amplada total de la pista és de 6,1 metres, i en individuals es redueix a 5,18 metres. La longitud total és de 13,4 metres. Les zones de servei estan delimitades per una línia central que divideix l'amplada de la pista, el servei curt, situada a 1,98 metres de la xarxa, i per les línies exterior en el lateral i el fons. En dobles, la zona de servei també està delimitada per una línia per al servei llarg, que es troba a 0,78 metres de la línia de fons.
Normalment les línies que delimiten la pista es marquen tant per al joc d'individuals com el de dobles, encara que les lleis permeten que la pista marcada sigui només d'individual. Per els dobles la pista és igual que en individual, però la zona de servei en dobles és més curta.
La xarxa
La xarxa alça entre 1,50 i 1,55 metres (5 peus i 1pulgada) en els laterals i 1,524 metres al centre (5 peus). Els pals que sostenen la xarxa se situen en la línia de dobles encara que es jugui en individuals o també en dobles.
Regles
Puntuació
Sistema tradicional
Només el jugador que disposa del servei pot puntuar. A diferència del tennis, els punts es compten d'un en un; per cada cop amb èxit efectuat per part del que disposa del servei, un punt que se suma al seu marcador. En la corrent ocasió de què el cop amb èxit s'efectuï pel jugador que no disposava del servei, aquest el "recupera", és a dir, ell és qui fa el servei el pròxim torn (i contínuament, mentre no el perdi) i que, de la mateixa manera, també pot sumar punts. El jugador que ha perdut el servei el pot recuperar de la mateixa manera; efectuant ell un cop exitós. En el cas dels dobles, es necessiten dos cops amb èxit per recuperar-lo (no necessàriament consecutius). La partida es juga al millor de tres sets. Per guanyar un set són necessaris 15 punts excepte en els singles femenins, on en basten 11.
Posteriorment, s'afegiren regles o es canviaren respecte el sistema tradicional, tot i que fora de la competició oficial encara s'usen sovint aquestes regles.
Sistema tradicional ampliat
El 1992, s'afegiren dues regles noves: la primera consistia en què si hi havia empat entre ambdós jugadors i sols faltava un punt per assolir els 15 o els 11 (depenent del gènere), era necessari assolir els 17 punts (en els homes) o els 12 (en les dones) per poder guanyar aquell set.
L'altra regla obligava a allargar el set fins a 18 si hi havia empat a 13 en els homes, o fins a 12 en cas de què el partit anàs 9-9 en les dones. Aquesta regla s'acabà eliminant uns anys després.
Sistema reduït
Els partits es feien massa llargs, de manera que fou necessari inventar un nou sistema. El 2002 fou quan aquest mode de joc es començà a efectuar oficialment. El sistema consistia en fer 5 sets de 7 punts cada un; aquest sistema estava especialitzat en ser emès per televisió. En cas d'haver-hi empat a 6, el set se l'emportaria el primer que arribàs a 8 punts en lloc de 7.
El sistema no fou gaire pràctic, ja que gairebé no es reduïa el temps de joc respecte el sistema tradicional, de manera que oficialment s'abandonà i es tornà a jugar el tradicional.
Sistema actual
El sistema actual té canvis importants envers el sistema tradicional. Primer de tot, només hi ha un set, que es juga a 21 punts i amb un mínim de dos punts de diferència (en qualsevol modalitat). Si la diferència és menor a dos quan s'ha sobrepassat els vint-i-un, encara no és vàlida la victòria, és a dir, un 20-21 no finalitza el joc, sinó que és necessari arribar als 22-20, 23-21, 24-22, etc., per fer-ho. En tal cas que el joc s'allargui fins a empat 29, el primer jugador en arribar a 30 ja guanyaria directament, encara que el partit acabàs 30-29.
Una altra nova regla que canvia per complet les coses tracta de fer punt directament. Independentment de qui efectuï el servei, un punt reeixit ja proporciona +1 al jugador que l'ha fet. Amb aquesta regla es vol facilitar el seguiment del partit per part dels teleespectadors, fent així una puntuació molt més semblant al tennis.
Faltes
Les principals faltes són:
- Si el primer llançament no és gaire correcte
- Si el volant cau fora de la pista
- Si el volant passa per baix de la xarxa
- Si el volant toca en algun jugador
- Si es pica dues vegades el volant
- Si quan el volant està en joc algun jugador toca la xarxa o els pals
Cops
- Servei: El jugador pica el volant amb la raqueta des de baix de la cintura, el moviment es duu a terme de baix a dalt. En el joc de dobles les parelles poden situar-se en atac (un a dreta i l'altre a esquerra) o en defensa (un al davant i l'altra al darrera).
- Net (1): Aquest cop s'executa des de la bora de la xarxa. Es un cop molt curt de deixada i realitza una trajectòria descendent, per tal que el volant caigui el més a prop possible en el camp contrari.
- Lob (2): Cop executat des de la vora de la xarxa on busquem realitzar un cop ofensiu de desplaçament de l'oponent cap enrere.
- Drop (3): Realitzat també generalment des del fons de la pista, aquest cop de precisió de trajectòria descendent s'executa idealment quan el volant arriba a la màxima altura de la seva trajectòria i busca que passi el més a prop possible de la xarxa, caient el més a prop d'ella al camp de l'oponent. Existeixen les següents variants per aquest cop: deixada de dreta, deixada de revés, deixada lenta, deixada creuada, deixada curta.
- Clear (4): Executat principalment des del fons de la pista, busca arribar al fons del camp del oponent descrivint una trajectòria relativament bombejada. Pot fer-se: de dreta, de revés, ofensiu o defensiu, paral·lel o creuat.
- Smash (5): És un cop potent de trajectòria descendent i ràpida per guanyar el punt.
- Drive: Aquest cop es fa paral·lelament a terra.
Història
El bàdminton és una versió moderna d'un joc primitiu i més senzill anomenat battledore, que va ser inventat a la Xina i que en els primers anys era una simple forma de diversió. Es practicava amb 2 paletes de fusta i una pilota. Aquesta va ser modificada de manera que el seu vol fos més lent.
L'actual joc de bàdminton va sorgir a l'Índia, on es deia Poona, nom d'una població del país on va ser jugat originalment. Alguns oficials de l'exèrcit britànic van veure el joc a l'Índia i el van portar a Anglaterra al voltant de 1873. Allà, el duc de Beaufort es va interessar en el joc. Com que es practicava amb regularitat a la seva finca campestre de Gloucestershire, coneguda com Badminton, aquest nom va continuar associat amb el joc. En la seva forma original, el bàdminton era un joc més aviat formal que es practicava vestint casaques Príncep Albert, sabates botonat, corbatí i pantalons bombats de seda.
El primer club de bàdminton va ser format a Bath, Anglaterra, el 1873. El joc es va implantar als Estats Units en 1890 i també va ser introduït a Canadà. L'Associació Nacional de Bàdminton dels Estats Units va ser creada el 1895. En aquesta època es van unificar les regles. L'Associació Canadenca de Bàdminton va ser fundada el 1931 i l'Associació Nord-americana de Bàdminton 1936. Per 1.910 ja hi havia 300 clubs de bàdminton i el seu nombre es va elevar a 9000 poc després de la Primera Guerra Mundial.
El primer torneig de campionat per a homes i femelles d'Anglaterra es va celebrar el 1899, i el primer per dames i homes en 1900. Els primers campionats nord-americans es van efectuar el 1937 a Chicago. I Toronto
Des de 1992 és un esport olímpic d'estiu.
 Volants per a jugar al Bàdminton |  Raquetes de Bàdminton |  Pista de Bàdminton |
